La llei de suport a l’autonomia personal i a la dependència, considerada el 4rt pilar de l’Estat del Benestar, va crear moltes expectatives en la societat i de manera especial en aquelles persones, la majoria dones ( 83%), que tenen cura d’una persona dependent. Massa vegades l’angoixa i l’estrès de qui cuida és tan gran que la persona emmalalteix, se sent totalment desbordada, perd possibilitats laborals i n’arrossega les seqüeles tota la vida.Per la lentitud en l’aplicació de la Llei de Dependència, massa persones moren esperant una ajuda que se’ls ha reconegut en la valoració, però que no ha arribat mai , aquest fet ha estat àmpliament denunciat al Síndic de Greuges.
El cert és que el desenvolupament de la Llei de Dependència podria crear molts llocs de treball en gran part ocupats per dones, les quals ja patien una taxa d’atur molt superior a la dels homes abans de l’actual crisi econòmica. Contràriament es corre el perill de tornar als criteris masclistes que consideren més important crear llocs de treball majoritàriament ocupats per homes.
El que més interessa en èpoques de crisi és crear ocupació per als diferents segments de la societat. Cal, doncs, fer una política de serveis en detriment de les prestacions econòmiques com s’ha fet fins ara. Hi ha moltes persones que són perfectament requalificables per fer aquest servei.
Estem parlant de la Llei de dependència, que és un dret individual de la ciutadania. A Catalunya és especialment important que el govern central compleixi l’Estatut, que també és una llei, aprovada pel parlament català, les cort espanyoles i en referèndum, amb el finançament adequat, que permeti un bon desenvolupament dels serveis socials i el desplegament total de la Llei de Dependència. No pot ser que l’Estat espanyol actuï dintre de la legalitat quan aquesta li va bé, la seva actual posició deslegitima el DRET A DECIDIR del poble català.
Montse Vilajuliu
1 comentari:
Al febrer farà dos anys que varem sol.licitar l'ajuda per la dependència pels pares, que actualment tenen 91 i 89 anys respectivament.
En aquest moment estem pendents del pla d'atenció individualitzada que, segons l'assistenta social, encara pot tardar uns dos mesos més. Després segurament caldrà esperar un altres sis mesos per rebre l'ajuda... Total, un procès burocràtic llarg, feixuc i desesperant, incomprensible, mentre veig envellir i defallir els pares que potser no podran gaudir mai d'aquesta ajuda que la llei els hi atorga.. PER QUÈ AQUESTA LENTITUD? PER QUÈ AQUESTA BUROCRÀCIA QUE ENS ESTÀ MATANT? PER QUÈ ELS POLÍTICS FAN PROMESES BUIDES? Hi ha estones que em desespero tota sola... Avui tinc l'oportunitat d'expressar el que sento i de compartir-ho. GRÀCIES ALS QUI HEU TINGUT LA INICIATIVA! Tan de bo que algú ens escolti.
Teresa Maluquer i Brescó
Publica un comentari a l'entrada